by Neus Bonet i Sala.
Realitats en un món paral.lel a través de la fotografia.
Realities in a parallel World through the photography.
Réalités en un monde parallèle.
Benvinguts // Welcome!
Hola a tots,
doncs sí, al final m'he decidit i he obert un blog perquè aneu seguint el meu treball fotogràfic. Espero que us agradi!
Hello to everybody,
finally I have decided to create a blog to follow my photo work. Hope you like it!
La casa de la ciutat de Barcelona és la seu de l'ajuntament de la ciutat. Situada a l'àrea on, des de la ciutat a finals del segle I aC, els primers barcelonins discutien en llatí els assumptes municipals, no va ser fins la segle XIV que els consellers van tornar a triar aquest lloc per aixecar la casa on es runirien i decidirien en català, i amb plena autonomia, sobre el futur de la ciutat.
EL PATI
Al pati es presenta una mostra d'escultures d'artistes vinculats a Barcelona, dels quals es veuen obres als carrers i a les places de la ciutat, com ara Clarà, Llimona, Subirachs, Miró, Gargallo, Hugué, Rebull, Marès, Plensa...
El pati
L'ESCALA D'HONOR
Va des del vestíbul de la planta baixa fins a la galeria gótica i el Saló de Cent.
En pujar, hi trobem un escut de la ciutat fet de pedra, que abans es trobava a l'antic portal de Sant Antoni, i els dos tapissos dels consellers, que postren la proteccio del Consell de Cent a les indústries de la ciutat, com la del vidre , i al comerç exterior.
L'Escala d'honor
EL SALÓ DE CENT
Aquesta sala, que havia de servir per a les reunions dels membres del Consell de Cent, va ser encarregada al mestre d'obres Pere Llobet el 1369. Una làpida situada al fons de l'estança ens informa que el rei Pere III va celebrar aquí el seu primer Consell de Cent Jurats, el 17 d'agost de 1373.
El gran saló va patir diverses reformes al llarg del temps i va ser modificat amb nous elements o restauracions, com va passar després del bombardeig del 1842.
L'última reforma és dels primers anys del segle XX, quan es va construir el cadiram d'estil gòtic i el retaule d'alabastre, que es va encarregar a Enric Monserdà.
El saló de Cent
Rajoles del terra
A les rajoles del terra trobem motius relacionats amb els gremis i l'escut de la ciutat.
Retaule d'alabastre
A les parets trobem el rei Jaume I i Sant Jordi, escultures de Manuel Fuxà.
Jaume I
Sant Jordi
La llum entrava a través de les rosasses
SALA DEL PLENARI Carles Pi i Sunyer
Situat al costat del Saló de Cent, la seva creació va engarregar-se a Francesc Daniel Molina el 1860. Actualment s'hi celebren els plens.
Presidència
Sala del plenari
Amb forma d'hemicicle, està cobert per una semicúpula amb una llanterna feta amb vidres de colors. La taula presidencial està envoltada de cinquanta escons de fusta dividits en dos blocs i de dues tribunes per al públic i la premsa.
Cúpula
L'ESCALA NEGRA
Rep aquest nom pel color del marbre amb què es va fer. A la part superior es troba l'escultura de Josep Viladomat anomenada "La bona acollida" i també un gran mural, obra de Miquel Viladrich (1930), que mostra personatges amb vestits tradicionals de les comarques de Catalunya, productes típics del país i símbols al.lusius al poema "Canigó", de Jacint Verdaguer, i altres motius relacionats amb Catalunya i les seves tradicions.
L'escala Negra
EL SALÓ DE LES CRÒNIQUES
Hi destaca la decoració dels murs realitzada per Josep Maria Sert.
El seu nom fa referència als relats o cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, que van servir a Sert per documentar-se sobre l'expedició de Roger de Flor a l'Orient al segle XIV, tema de la decoració de la sala.
El saló de les Cròniques
capella lateral de la sala
El pati
Fotografies: Neus Bonet i Sala
Bibliografia extreta del full informatiu de l'ajuntament de Barcelona.
Una creu romanesa o troiță als Jardins de Pedralbes. Aquesta troiță va formar part en el Pavelló de Romania de l'Exposició Universal de 1929, ha estat instal.lada de nou un cop acaba la seva restauració.
Pavelló de Romania a l'Exposició universal 1929 Font: https://barcelofilia.blogspot.com/2012/09/pavello-de-romania-exposicio-universal.html
Aquestes grans creus de fusta o pedra, adornades amb pintures, escultures, inscripcions i, a vegades, emmarcades per una petita estructura, es troben en encreuaments de camins, prop de fonts o en llocs relacionats amb un esdeveniment religiós.
Aquestes troite tenen una funció molt important per als romanesos: protegir i guiar al viatger en el seu camí. Tallades amb mestratge en fusta o en pedra, s'han convertit en una part integral de la cultura i la tradició romanesa, i la seva presència és un senyal reconfortant per a aquells que s'aventuren pels camins del país.
Les creus en els encreuaments, com se'n diu comunament, ens recorden que hem de detenir-nos per un moment i recuperar l'alè. Ens conviden a reflexionar sobre el nostre viatge i a pensar en aquells que ens han precedit en ell. Són un recordatori de la importància de mantenir la fe i l'esperança en el nostre camí.
El Carrer del Veguer de Barcelona rep el seu nom del veguer, el qual, a l'edat mitjana, era l'autoritat delegada de la Corona, amb jurisdicció governativa, administrativa i judicial (el seu palau era al final d'aquest carrer, a l'entrada de la Plaça del Rei)
En aquest curt però interessant carrer podem admirar un notable conjunt d'edificis d'origen medieval, però amb alguns elements molt característics del segle xviii: cantoneres de pedra, balcons amb llosana de ferro i ceràmica o carreus motllurats a les llindes i els brancals de les obertures. Alguns edificis, però, es van reformar durant el segle xix i d'altres encara més modernament.
Les vegueries eren unes jurisdicions administratives que va posar al segle X el comte de Barcelona don Ramon Borrell besnét don Wifredo el Pelós, per administrar la justícia a Catalunya. A Barcelona van tenir especial importància fins que es va crear el Concell de Cent al segle XIII, que es va mantenir fins al segle XVIII quan van aparèixer els ajuntaments moderns que va imposar el rei don Felip V. El carrer del Veguer de Barcelona anava des de la plaça del Rei fins a la Baixada de la Llibreteria que antigament es coneixia com la baixada de la Presó, perque era on hi havia la presó de Barcelona. Se li va posar el nom de carrer del Veguer perquè era on es trovaba el palau on vivia el veguer, el magistrat que atenia la vegueria de Barcelona. I és amb el nom de carrer del Veguer amb el què ha arribat aquest carrer del nucli antic barceloní fins a l'actualitat. (Autor: Rosendo Muñiz Soler)
Entre mig d'arbredes trobem la Font del Gat a la muntanya de Montjuïch (Barcelona).
Lloc d'esbarjo i de trobades populars del segle XIX. Ara forma part de la història de la ciutat.
Podem veure l'entrada principal amb els dos gats vigilant l'entrada. Després una esplanada, una font i un local (ara tancat i reformant-lo) entre mig de petits tarongers formen el berenador noucentista.
I si voleu gaudir de les imatges amb la cançó infantil que s'apren quan ets petit, clica a l'enllaç
ElReal monasterio de Santa María de Pedralbeses un conjunto de monumentos de estilogóticoubicados en la ciudad deBarcelona(España). En 1993 una zona delmonasteriofue cedida a la ciudad para albergar parte de la colección pictóricaThyssen-Bornemisza, hasta que en 2004 dicha exhibición se trasladó alMNAC.
A principios del siglo xiv, cuando se buscaba sitio adecuado para erigir el convento, una de las opciones eraPetras Albas, nombre que en latín significa piedras albas, esto es, piedras blancas, de donde evolucionó al nombre actual.
El monasterio fue fundado por el reyJaime IIy por su esposaElisenda de Moncadaen 1326. El monasterio se inauguró con una misa solemne el 3 de mayo de 1327. Albergaba una comunidad de monjasclarisas, formada en su mayor parte por hijas de nobles. Su primera abadesa fue laAbadesa Olzet.
La reina puso especial interés en este monasterio al que dotó de diversos privilegios. Gracias a uno de estos privilegios, el monasterio quedaba bajo la protección directa de la ciudad, a través del Consejo de Ciento, que se comprometía a defenderlo en caso de peligro.
Claustro
La propia Elisenda hizo construir un palacio anexo al que se trasladó al morir su esposo, en 1327. Elisenda residió en el palacio del monasterio hasta el momento de su muerte en 1364. Los restos de este palacio, que la propia reina ordenó en su testamento que fuera derruido tras su fallecimiento, fueron descubiertos en la década de 1970 por Maria Assumpta Escudero i Ribot, que luego sería directora del Museu-Monestir.
Durante la llamada Guerra de los Segadores de 1640, las monjas fueron exclaustradas y se alojaron en la residencia del marqués de Aitona. En virtud del acuerdo establecido por Elisenda de Moncada con la ciudad, las religiosas fueron escoltadas hasta su destino por soldados armados. La madre abadesa cerraba el séquito, acompañada por el segundo consejero de la ciudad.
En 1931 se declaró el monasterio Monumento Histórico Artístico. Una parte pasó a formar parte del Museo de Historia de la Ciudad. En este museo se exhiben piezas relacionadas con la vida monástica, muchas de ellas pertenecientes al patrimonio de las religiosas. En 1993 se destinó una parte del recinto a alojar una selección de obras cedidas en depósito a largo plazo por la colección Thyssen-Bornemisza, pero en 2004, este repertorio se trasladó al Museo Nacional de Arte de Cataluña (MNAC). Una pequeña comunidad de monjas clarisas sigue residiendo en un edificio contiguo.
El perímetro del monasterio de Pedralbes estuvo en un origen amurallado. De esta muralla únicamente se conservan dos torres de vigilancia y dos de las puertas que daban acceso al recinto.
Panorámica del claustro
La iglesia de Pedralbes consta de una única nave y está presidida por un retablogótico elaborado por Jaume Huguet. El claustro, alrededor del cual se ordena el monasterio, tiene tres pisos de altura y una longitud de 40 metros. Está formado por amplios arcos que se apoyan sobre numerosas columnas. Los capiteles están decorados con el emblema de los condes de Barcelona y el de la casa de Moncada.
En uno de los laterales del claustro se encuentra el sepulcro de la reina Elisenda. Dicho sepulcro tiene dos partes, una que puede verse desde el interior de la iglesia y en la cual Elisenda está vestida como reina y otra parte, la que mira al claustro, en el que la reina está representada como viuda, ya que ella nunca llegó a tomar los hábitos de monja.
También destaca la capilla de San Miguel en la que se pueden ver diversas pinturas de Ferrer Bassa. Realizadas en 1346, las obras muestran la influencia que recibió este artista del pintor italiano Giotto.
Pozo del claustro
Lavaderos
cocina del convento
cocina del convento
Baldosa catalana
Bodega
Bodega
San Jordi
Sepulcro de la reina Elisenda de Montcada (c.1292-1364)
Photography is my passion since I was a child. Looking my father taking shoots and later developing his pics in B/W became a great influence for me. Take a look of my blog and post what you think about it. Have a nice day!
EL VIAJE DE LA VIDA
-
FOTO PROPIA
Recorriendo el pasado encontré instantes congelados
en el tiempo de una foto,
cuando la vida transcurría en blanco y negro.
Encontré mi niñe...
LA PUERTA TEMPLARIA DE BARCELONA
-
En el *carrer Timó*, un escondido callejón en el *Barri Gótic *nos
encontramos con este curioso rincón. La Puerta Templaria. Esta puerta data
del siglo *XI...
-
Si vols veure les il.lustracions visita la nova web:
Para ver las ilustraciones visita la nueva web:
To see Illustrations visit the new web
www.olgamolina....